Salze sec, dona adormida. Haruki Murakami

No ho suporto. Se m’ha tornat a esborrar tot l’article. A tornar-hi.

M’encanta anar a les llibreries i remenar-ne els prestatges, sobretot els de literatura catalana i els de literatura estrangera traduïda al català. Se me n’hi van els ulls. M’agrada reconèixer llibres i recordar en quin context me’ls vaig comprar o qui me’ls va regalar, com va ser la primera lectura innocent que en vaig fer i si n’hi va haver una de segona (més feixuga, més estimulant, molt més profunda i plaent) com va ser. És com trobar-se a vells coneguts. I pensar en els llibres que he comprat però que m’esperen, encara verges, fent un feix cada cop més alt des de fa dos anys, a la pila dels llibres (novel•les, poesia, narracions breus, assajos, estudis sociolingüístics) no classificats, temptadors. I en els que em compraria, que esperen que els devori...

Tanmateix, ahir me’n vaig estar, segurament perquè tinc ressaca de la Setmana del Llibre en Català i la butxaca, si bé m’ho permet, se’n dol. Però sé que tard o d’ho (segurament més d’hora que tard) l’acabaré adquirint...

Es tracta del nou llibre de Haruki Murakami, Salze sec, dona adormida, un recull de contes escrits per l’autor de Kafka a la platja i Tokio Blues (n’hi ha una ressenya al web, ara encara no disponible per problemes tècnics). Precisament fa un parell de setmanes la casa Àsia, al i com us vam anunciar, va organitzar cicles de conferències sobre literatura japonesa. Una d’elles va tractar sobre Haruki Murakami (MP3, no t’animes a fer-ne una crònica?). Si algú més hi va anar, estarem encamtats de publicar aquí i al web la seua opinió de la xerrada.

Bones vacances!