Conviure amb una japonesa I

El cus passat vaig anar d’Erasmus a Itàlia. Aviat (el 24 de setembre) farà un any! Abans de marxar havia buscat un pis a través d’Internet. Era un loft a cinc minuts a peu de la facultat. L’havia de compartir amb una altra noia, de la qual només sabia que tampoc era fumadora. Ni l’edat ni el nom ni la nacionalitat.

La nit abans d’emprendre el viatge estava molt neguitosa i ma germana i jo vam aprofitar les hores d’insomni per fer hipòtesis sobre la meua futura companya de pis. Com que m’encanta fer rànquings (MP3 ho pot corroborar ;p) vam establir els tres països d’on no m’hagués agradat que fos la meua companya. Als dos primers llocs que encapçalaven el rànquing s’hi parlen llengües que dominava millor que l’italià (en aquell moment només havia assistit a un curs de 40h d’iniciació a la llengua italiana i no la dominava gaire). El tercer lloc era el Japó. I és que pocs mesos abans havien emès els episodis d’Un lloc estrany, on havien entrevistat diversos cops a una noia del Japó o de Taiwan (vet aquí la confusió) que sempre es queixava dels catalans i que ens tractava d’óssos peluts. A mi m’horroritzava la idea de compartir pis amb una noia com aquella!


L’endemà al migdia ja era a Itàlia. Després d’haver creuat la ciutat (que no coneixia) caminant tot i anar carregada amb tres maletes (que havien donat excés de pes a l’aeroport de Barcelona) i l’ordinador, perquè tot just aquell dia feien una marató i havien tallat el trànsit; vaig arribar al loft. M’hi esperava el propietari, que en veure’m arribar tan suada, cansada i dos quarts d’hora més tard del que havíem acordat va endevinar què m’havia passat. Em va ensenyar la casa (brutíssima però molt ordenada, com si encara no hi visqués ningú) i em va dir que l’altra noia ja feia una setmana que s’hi havia instal·lat, però que aquell dia havia sortit. Amb un fil de veu, vaig gosar preguntar: -I d’on és? - Japonesa.


En aquest espai aniré escrivint-hi les anècdotes que vaig viure, durant cinc mesos, amb una noia japonesa de 22 anys.

El dibuix és de Withered Rose, una de les il·lustradores de www.mangacat.ppcc.cat

Fushigi Yugi, l'origen de la llegenda

De moment, en català només tenim FUSHIGI YÛGI. EOL JOC MISTERIÓS, però en castellà ja ha sortit la història de la primera sacerdotessa que va entrar al llibre L'UNIVERS DELS QUATRE DÉUS. Es diu Fushigi Yûgi, l'origen de la llegenda.

Yuu Watase va escriure aquesta segona part (que correspondria a la història d'una noia que va viure 50 anys abans que la Miaka, Takiko, i que és la sacerdotessa de Genbu. Ui, potser que a l'anterior història ja sabéssim com acaba Takiko? mmmm) pressionada per les peticions dels aficionats a la primera part. Feia 7 anys que l'havia acabat, el seu estil de dibuix havia millorat molt i la història s'intueix (i ho afirma ella mateixa als free talks) molt més madura. Els qui no suporten Miaka perquè la titllen de bleda trobaran en aquesta llegenda una heroïna de desset anys molt més madura i forta, entesa en arts marcials. La seua situació familiar també és completament familiar.

Tot i que la història manté aquells tocs còmics tan característics de Watase, se'ns adverteix que aquesta part dóna més importància a la història amorosa que l'anterior i que no hi ha tants moments còmics. Al meu parer, una llàstima. El protagonista masculí val tan la pena com Tama i... l'autora juga, un cop més, amb l'ambigüitat sexual dels personatges. Com ho diria????? Diguem que pateix el complexe de Ranma, ja ho esbrinareu vosaltres mateixos.

Us el recomano, de moment m'ha atrapat més que el primer i tot!

El dibuix és de Lídia, una col·laboradora a qui vaig conèixer a un circuit de motos ;p

Aquests són els resultats del FNAC de Plaça Catalunya del 28 d’agost de 2007: de 222 col·leccions de manga només 6 eren en català (la resta eren en castellà). D’aquests sis, cinc estaven editats per Glénat (Ikkyu, Inuyasha, Bleach, Musculman i Naruto) i l’altre (Detectiu Conan) per Planeta de Agostini. Crec que les dades parlen per si soles. Encara estem molt verds.

Queda inaugurat el blog!

A l'estiu de l'any passat, el ja llunyà 2007, vaig decidir crear una campanya per demanar més oferta de manga en català a les editorials. Amb un grup d'amics vam crear un web que serviria de plataforma per difondre la campanya: ens calia (i ens cal) molta gent conscient del greuge que les editorials fan als clients catalans negant-los la posibilitat de triar en quina llengua volem llegir manga. Disposàvem de pocs mitjans (per no dir gens) i volíem inaugurar un web l'Onze de Setembre. Al final ho vam aconseguir i va nàixer Mangacat (http://www.mangacat.ppcc.cat/). Ara em diuen Black Stones i en sóc la responsable. La informació que penjarem en aquest blog la trobareu ampliada al web. Som-hi!

El manga és un dels camps on encara hi ha molta feina per fer per aconseguir la normalització del català. Potser quan fa uns anys el manga va començar a arribar als Països Catalans els nostres governs no van considerar necessari incentivar la traducció dels còmics al català i es donà prioritat a altres àmbits d’actuació. Potser ni tan sols ho van arribar a considerar: els consumidors de manga eren vistos com una part menuda de la població, uns quants jóvens que s’interessaven per un format de còmic poc convencional. Tot i això, el canal 33 va apostar per l’anime (en català) i va donar a conèixer sèries com Bola de Drac; Sushi, el petit xef; Musculman o el Dr. Slum, que van marcar una generació de jóvens que el dia de demà s’interessarien pels manga en què s’havien basat aquelles sèries.

De fet, la major part dels (pocs) manga en català que hi ha al mercat són els mateixos que s’han difós a través de la televisió catalana; en són un exemple El Detectiu Conan i Musculman. Però avui dia ja no podem veure els otakus com una raresa a les nostres terres. Quan els consumidors ja no responen a un perfil determinat i ni tan sols es pot delimitar la franja d’edat atreta pel manga significa que el fenomen s’ha generalitzat i que hi ha un altre tipus de cultura (la cultura del còmic japonès) que compta amb el suport d’una bona part de la societat. Malgrat tot, com que es tracta d’un fenomen recent al nostre país, encara no hi ha, com sí que succeeix al Japó, un públic de lectors de manga de la tercera edat. Enquestes recents sobre el consum cultural dels adolescents mostren com els xiquets adquireixen l’hàbit de lectura gràcies al manga. Per tant, apostar pel manga en català és una manera de fidelitzar lectors en llengua catalana i d’afavorir l’oci en aquesta llengua.

De moment, la societat catalana no disposa dels recursos necessaris perquè els jóvens gaudisquen de les estones de lleure en la pròpia llengua: ¿en quina llengua són la majoria de videojocs, manga, pel·lícules o revistes d’esports que tenim a l’abast? Quin tipus de model d’oci s’està fomentant? D’aquesta manera, per molt que la Queta trague el cap a les discoteques de Catalunya és complicat aconseguir que s’associe diversió i jovent amb el català. La nostra llengua perd importància en un àmbit d’ús fonamental per mantenir-se viva: el familiar, i es creen dinàmiques que dificulten la interrelació en català en contextos informals.