A l'estiu de l'any passat, el ja llunyà 2007, vaig decidir crear una campanya per demanar més oferta de manga en català a les editorials. Amb un grup d'amics vam crear un web que serviria de plataforma per difondre la campanya: ens calia (i ens cal) molta gent conscient del greuge que les editorials fan als clients catalans negant-los la posibilitat de triar en quina llengua volem llegir manga. Disposàvem de pocs mitjans (per no dir gens) i volíem inaugurar un web l'Onze de Setembre. Al final ho vam aconseguir i va nàixer Mangacat (http://www.mangacat.ppcc.cat/). Ara em diuen Black Stones i en sóc la responsable. La informació que penjarem en aquest blog la trobareu ampliada al web. Som-hi!
El manga és un dels camps on encara hi ha molta feina per fer per aconseguir la normalització del català. Potser quan fa uns anys el manga va començar a arribar als Països Catalans els nostres governs no van considerar necessari incentivar la traducció dels còmics al català i es donà prioritat a altres àmbits d’actuació. Potser ni tan sols ho van arribar a considerar: els consumidors de manga eren vistos com una part menuda de la població, uns quants jóvens que s’interessaven per un format de còmic poc convencional. Tot i això, el canal 33 va apostar per l’anime (en català) i va donar a conèixer sèries com Bola de Drac; Sushi, el petit xef; Musculman o el Dr. Slum, que van marcar una generació de jóvens que el dia de demà s’interessarien pels manga en què s’havien basat aquelles sèries.
De fet, la major part dels (pocs) manga en català que hi ha al mercat són els mateixos que s’han difós a través de la televisió catalana; en són un exemple El Detectiu Conan i Musculman. Però avui dia ja no podem veure els otakus com una raresa a les nostres terres. Quan els consumidors ja no responen a un perfil determinat i ni tan sols es pot delimitar la franja d’edat atreta pel manga significa que el fenomen s’ha generalitzat i que hi ha un altre tipus de cultura (la cultura del còmic japonès) que compta amb el suport d’una bona part de la societat. Malgrat tot, com que es tracta d’un fenomen recent al nostre país, encara no hi ha, com sí que succeeix al Japó, un públic de lectors de manga de la tercera edat. Enquestes recents sobre el consum cultural dels adolescents mostren com els xiquets adquireixen l’hàbit de lectura gràcies al manga. Per tant, apostar pel manga en català és una manera de fidelitzar lectors en llengua catalana i d’afavorir l’oci en aquesta llengua.
De moment, la societat catalana no disposa dels recursos necessaris perquè els jóvens gaudisquen de les estones de lleure en la pròpia llengua: ¿en quina llengua són la majoria de videojocs, manga, pel·lícules o revistes d’esports que tenim a l’abast? Quin tipus de model d’oci s’està fomentant? D’aquesta manera, per molt que la Queta trague el cap a les discoteques de Catalunya és complicat aconseguir que s’associe diversió i jovent amb el català. La nostra llengua perd importància en un àmbit d’ús fonamental per mantenir-se viva: el familiar, i es creen dinàmiques que dificulten la interrelació en català en contextos informals.
El manga és un dels camps on encara hi ha molta feina per fer per aconseguir la normalització del català. Potser quan fa uns anys el manga va començar a arribar als Països Catalans els nostres governs no van considerar necessari incentivar la traducció dels còmics al català i es donà prioritat a altres àmbits d’actuació. Potser ni tan sols ho van arribar a considerar: els consumidors de manga eren vistos com una part menuda de la població, uns quants jóvens que s’interessaven per un format de còmic poc convencional. Tot i això, el canal 33 va apostar per l’anime (en català) i va donar a conèixer sèries com Bola de Drac; Sushi, el petit xef; Musculman o el Dr. Slum, que van marcar una generació de jóvens que el dia de demà s’interessarien pels manga en què s’havien basat aquelles sèries.
De fet, la major part dels (pocs) manga en català que hi ha al mercat són els mateixos que s’han difós a través de la televisió catalana; en són un exemple El Detectiu Conan i Musculman. Però avui dia ja no podem veure els otakus com una raresa a les nostres terres. Quan els consumidors ja no responen a un perfil determinat i ni tan sols es pot delimitar la franja d’edat atreta pel manga significa que el fenomen s’ha generalitzat i que hi ha un altre tipus de cultura (la cultura del còmic japonès) que compta amb el suport d’una bona part de la societat. Malgrat tot, com que es tracta d’un fenomen recent al nostre país, encara no hi ha, com sí que succeeix al Japó, un públic de lectors de manga de la tercera edat. Enquestes recents sobre el consum cultural dels adolescents mostren com els xiquets adquireixen l’hàbit de lectura gràcies al manga. Per tant, apostar pel manga en català és una manera de fidelitzar lectors en llengua catalana i d’afavorir l’oci en aquesta llengua.
De moment, la societat catalana no disposa dels recursos necessaris perquè els jóvens gaudisquen de les estones de lleure en la pròpia llengua: ¿en quina llengua són la majoria de videojocs, manga, pel·lícules o revistes d’esports que tenim a l’abast? Quin tipus de model d’oci s’està fomentant? D’aquesta manera, per molt que la Queta trague el cap a les discoteques de Catalunya és complicat aconseguir que s’associe diversió i jovent amb el català. La nostra llengua perd importància en un àmbit d’ús fonamental per mantenir-se viva: el familiar, i es creen dinàmiques que dificulten la interrelació en català en contextos informals.
7 comentaris:
Ei! Doncs felicitats i a ser constants ab el blog.
Uooo!!! Doncs benvinguda al món dels blogs!! ;-) Que fort!!
Gràcies Jordi, gràcies lingüista elitista! (Espero que la iniciativa tinga un terç de l'èxit que té el teu blog.
molta sort i molt èxit amb el bleg!
ai, blog!
Bona idea de crear un Blog paral·lel a la web.
Ja hi aniré fent un cop d'ull.
Salutacions
Publica un comentari a l'entrada