Què en pensa la generació del 89?

Ma germana té divuit anys i avui ha conviat uns amics a sopar a casa. Endevineu quin és el tema estrella de la conversa del sobretaula??

No. Aquest no, aneu una mica desencaminats; els dibuixos animats que tant els agradaven quan eren menuts. Ara, mentre encara els sento/escolto (parlen tan fort que encara que no vulgués els sentiria), escric aquest article perquè parlem d'aquelles imatges que van marcar el pas de la nostra infància (els que som d'unes quintes més grans també els coneixem) a l'adolescència i que, curiosament, eren imatges anime. Anem a pams.
Si descartem el Dr. Slum, Bola de Drac, Musculman i pocs més (Ginger, Sushi: el petit xef o aquell d'un jugador de beisbol) l'anime que va marcar aquelles generacions va ser la mítica Candy, uns dibuixos japonesos on no hi apareixien superguerrers o lluitadors ni innumerables éssers o fenòmens sobrenaturals. Candy eren els dibuixos que ningú no confessava que mirava, perquè feia vergonya, perquè la noia bonica que tenia els ulls blaus es considerava una bleda assolellada. Ara sí, sortim de l'armari i ens confessem exseguidors d'aquella infermereta rossa que havoa perdut el seu enamorat (camps de roses...). Però... si ningú no deia que mirava Candy, encara menys s'explicava que tothom seguia la seua cosina germana: Georgie. Georgie ha quedat com la versió pervertida d'aquell "nou gènere" de dibuixos. O, com acabo de sentir dir als amics de ma germana, "la que s'ho feia amb son germà". I és que, qui no recorda el germà de Geotrgie gitat, nuet, damunt d'ella? Jo recordo fins i tot que ma mare era al menjador llegint quan va sortir aquella escena! I quants anys devíem tenir? No ho sé, però jo estava morta de vergonya.
Més endavant tot va anar baixant de to i van aparèixer Les germanes O Sullivan... Si pensem en tots aquests anime, no hi ha manera d'entendre l'escàndol que va causar l'emissió de Shin Chan a TVC. Un xiquet de pàrbuls que ensenya els seus "atributs". Comparat amb Georgie (molt més suggestiva, que fins i tot incitava a l'incest... sí, sí, ja sé que no eren germans de sang però...) Shin Chan només era un producte que tractava el sexe de forma desenfadada i que no es podia considerar un model de comportament.
Sé que al C33, cap a les 11 de la nit, feien anine més pujat de to, però mai vaig arribar a mirar-ne un capítol sencer (era massa menuda i si m'haguessen enganxat...), no sé ni com es deien. Els caps de setmana n feien uns amb molts fenòmens sobrenaturals, en una gran ciutat, no sé si era al futur, on una noia es convertia en heroïna però quan ho feia se li esquinçava la roba i al tornar a la normalitat s'havia d'amagar als grans centres comercials fin que trobava algun drap amb què cobrir-se. Com es deia? En podríem fer una llista ben llarga.
Fa una estona també han tret el tema de Ranma. La il·lusió d'un d'aquests noies asseguts al voltant de la taula del meu menjador seria tenir la maledicció d'en/na Ranma, ara ser un noi i ara ja no. Per a què ho utilitzaríeu? Us agradaria tenir els poders de Ranma? Penseu que avui dia encara hi ha rols tan marcats que fan que ens puguem sentir més còmodes fent una cosa si som nois que si som noies i a l'inrevés? Què en penseu?
P.S. Quin é el títol dels dibuixos del noi que jugava a beisbol? No el puc posar a l'enquesta prquè no el sé...